Guglielmo Marconi (1874–1937) és una de les figures imprescindibles de la història de la ràdio. El seu nom està indissolublement associat a la telegrafia sense fils, a les primeres comunicacions radioelèctriques de llarga distància i, sobretot, a aquell moment extraordinari de desembre de 1901 en què un senyal en codi Morse va travessar l’Atlàntic.
Per als radioaficionats, Marconi representa molt més que una figura històrica. Representa l’esperit d’experimentació, perseverança i recerca de noves formes de comunicació que continua sent una de les essències de la radioafició.
Un jove fascinat per les ones
Guglielmo Marconi va néixer a Bolonya, Itàlia, el 25 d’abril de 1874. Des de jove es va interessar per la física i l’electricitat i va estudiar els treballs de científics com James Clerk Maxwell, Heinrich Hertz, Augusto Righi i Oliver Lodge.
A la dècada de 1890 va començar els seus experiments amb les ones radioelèctriques a la finca familiar de Pontecchio, prop de Bolonya. El seu objectiu era aparentment senzill: aconseguir transmetre informació sense necessitat d’un cable.
El 1895 ja havia aconseguit enviar senyals a distàncies d’aproximadament un quilòmetre i mig. Però Marconi no es va conformar amb demostrar que funcionava en un laboratori: volia aconseguir cada vegada més distància.
I aquí començava la gran aventura.
De l’experiment al sistema de comunicació
El 1896 Marconi va anar a Anglaterra, on va presentar els seus experiments a William Preece, enginyer en cap del British Post Office.
Aquell mateix any va obtenir la que és considerada la primera patent mundial d’un sistema de telegrafia sense fils.
Durant els anys següents va realitzar demostracions cada vegada més espectaculars: comunicacions a través de Salisbury Plain, a través del canal de Bristol i, el 1899, una comunicació sense fils entre Anglaterra i França a través del canal de la Mànega.
Marconi estava demostrant una cosa que canviaria la història:
la informació podia viatjar per l’espai sense un conductor físic entre emissor i receptor.
12 de desembre de 1901: el gran salt
Però el gran repte encara estava pendent. Podria una transmissió radioelèctrica travessar l’Atlàntic? Marconi va decidir intentar-ho.
A la costa de Cornualla, a Poldhu, es va instal·lar l’emissora. A l’altra banda de l’oceà, Marconi va establir el punt de recepció a Signal Hill, St. John’s, Terranova. El problema era l’antena receptora. Marconi va recórrer fins i tot a estels i globus per elevar un fil conductor i aconseguir una antena suficientment alta.
El 12 de desembre de 1901, Marconi va anunciar que havia aconseguit escoltar el senyal transmès des de Poldhu. El missatge era extraordinàriament senzill: la lletra S en codi Morse. Tres punts. …
Però aquells tres punts tenien una importància extraordinària. Havien travessat l’Atlàntic. La distància entre Poldhu i Terranova era d’uns 3.500 quilòmetres. El Nobel Prize descriu l’experiment com la primera transmissió de senyals sense fils a través de l’Atlàntic.
La fotografia d’un moment històric
Una de les fotografies més potents de Marconi és precisament la que el mostra a Signal Hill, assegut davant dels seus aparells de recepció. La fotografia va ser presa el desembre de 1901 i mostra Marconi amb l’equip utilitzat per intentar rebre el senyal transatlàntic. Els arxius canadencs conserven aquesta documentació històrica i indiquen que la imatge correspon al moment de la primera transmissió sense fils transatlàntica.
Aquesta imatge té un valor especial perquè mostra un radioexperimentador esperant escoltar un senyal que arriba des de l’altra banda de l’oceà.
La ràdio comença a escurçar les distàncies
L’èxit de Marconi no va significar que la ràdio estigués completament desenvolupada. Al contrari. Aquells primers sistemes encara utilitzaven tecnologia molt primitiva segons els estàndards actuals: transmissors de guspira, detectors, antenes experimentals i receptors molt sensibles a les interferències.
Però els experiments van demostrar que la telegrafia sense fils podia tenir una utilitat pràctica enorme. Marconi va continuar desenvolupant sistemes de major abast i millor selectivitat. El 1900 va patentar el seu sistema de telegrafia sintonitzada, un pas important cap a la possibilitat de treballar amb circuits i freqüències més selectius.
El 1907 es va posar en funcionament un servei comercial radiotelegràfic transatlàntic entre Glace Bay, Canadà, i Clifden, Irlanda.
La comunicació sense fils començava a convertir-se en una infraestructura internacional.
Marconi i el naixement de la ràdio moderna
La importància de Marconi va ser reconeguda internacionalment. El 1909 va rebre el Premi Nobel de Física, compartit amb Karl Ferdinand Braun, “en reconeixement a les seves contribucions al desenvolupament de la telegrafia sense fils”.
Però la seva trajectòria no es va aturar. Va continuar investigant nous sistemes d’antenes, detectors, ones curtes i comunicacions de llarga distància. De fet, els seus experiments posteriors amb ones curtes contribuirien a demostrar que aquestes freqüències podien ser extraordinàriament eficaces per a comunicacions de gran abast.
Què representa Marconi per a un radioaficionat?
És fàcil mirar Marconi des de la perspectiva actual i veure’l simplement com un inventor. Però hi ha una connexió molt més profunda amb la radioafició. Marconi feia exactament moltes de les coses que continuen fent els radioaficionats:
- experimentava amb antenes;
- construïa i modificava equips;
- buscava augmentar la distància de comunicació;
- estudiava la propagació;
- provava diferents freqüències;
- intentava superar els límits tecnològics;
- i, sobretot, volia saber fins on podia arribar un senyal.
La diferència és que Marconi ho feia quan pràcticament tot estava per inventar. Avui un radioaficionat pot encendre un transceptor, seleccionar una freqüència i comunicar amb una estació situada a milers de quilòmetres. Marconi va haver de construir pràcticament tot el camí que portava fins allí.
De la guspira al món connectat
Quan observem una fotografia de Marconi a Signal Hill, és difícil no pensar en tot el que ha passat des d’aquell desembre de 1901. La tecnologia radioamateur ha evolucionat des dels transmissors de guspira fins als transceptors digitals actuals, els satèl·lits amateurs, l’SDR, les comunicacions digitals, les balises, les xarxes de dades i les noves arquitectures de comunicació descentralitzada.
Però hi ha una idea que continua intacta: experimentar per descobrir fins on pot arribar una comunicació. Aquesta és probablement la millor manera d’entendre el llegat de Guglielmo Marconi. No només va ajudar a demostrar que les ones radioelèctriques podien travessar grans distàncies. Va contribuir a convertir la ràdio en una nova manera d’unir persones separades per l’espai.
Tres punts que van canviar la història
El senyal rebut per Marconi el desembre de 1901 era només: S — · · · Tres punts. Però aquells tres punts van demostrar que un missatge podia creuar un oceà sense cables.
Més d’un segle després, cada vegada que un radioaficionat aconsegueix escoltar una estació llunyana, completar un DX, experimentar amb una antena o establir una comunicació amb una altra part del món, continua existint una mica d’aquell mateix esperit.
Marconi va demostrar que el límit de la comunicació no sempre és la distància.
De vegades, només cal trobar la manera de fer arribar el senyal.
Per saber-ne més
Nobel Prize – Guglielmo Marconi
Library and Archives Canada – Marconi i l’experiment de 1901
Wikimedia Commons – Marconi a Terranova, 1901
