Grote Reber W9GFZ: el radioaficionat que va obrir una nova finestra a l’univers

De la seva antena parabòlica al jardí de casa va néixer una part fonamental de la radioastronomia moderna.

Hi ha radioaficionats que destaquen per les seves comunicacions, d’altres per les seves innovacions tècniques i alguns que, amb una curiositat extraordinària, acaben canviant la manera com entenem el món. Grote Reber (1911–2002), radioaficionat amb l’indicatiu W9GFZ, pertany indiscutiblement a aquest darrer grup.

Enginyer electrònic de formació, Reber és considerat un dels grans pioners de la radioastronomia i una figura decisiva en el desenvolupament d’aquesta disciplina científica. La seva història és també un homenatge a l’esperit de la radioafició: investigar, experimentar i no donar mai per impossible allò que encara no s’ha aconseguit.

Una idea que venia de l’espai

L’any 1933, les investigacions de l’enginyer Karl Jansky havien revelat que una part de les interferències radioelèctriques que detectava provenien de la Via Làctia. Aquella descoberta obria una possibilitat fascinant: l’univers, a més d’emetre llum visible, també podia ser estudiat mitjançant les ones de ràdio.

Grote Reber va quedar captivat per aquesta idea. Després d’intentar, sense èxit, incorporar-se a projectes de recerca professional, va decidir emprendre la investigació pel seu compte. No es va limitar a llegir els resultats de Jansky: volia comprovar-los, aprofundir-hi i descobrir què més amagava el cel radioelèctric.

Un radiotelescopi al jardí de casa

L’any 1937, a Wheaton, Illinois, Reber va construir al jardí de casa seva una antena parabòlica d’aproximadament nou metres de diàmetre, amb una estructura metàl·lica orientable en elevació i receptors dissenyats i construïts per ell mateix.

La instal·lació, finançada amb els seus propis recursos, era una obra d’enginyeria considerable per a un projecte particular d’aquella època. Reber hi va dedicar nits i caps de setmana, combinant coneixements d’electrònica, antenes, receptors i tècniques de mesura.

Els primers intents van fracassar. Les emissions còsmiques eren febles i els receptors no sempre oferien els resultats esperats. Però la perseverança va acabar donant fruit: el 1939 va aconseguir detectar les emissions radioelèctriques procedents de la nostra galàxia, a una freqüència d’uns 160 MHz.

Aquell instrument és considerat el primer radiotelescopi parabòlic construït específicament per a l’observació astronòmica.

Cartografiar un univers invisible

Reber no es va conformar amb detectar un senyal. Volia saber d’on provenia, com es distribuïa i què ens podia explicar sobre l’univers.

El 1940 va publicar els seus primers resultats científics, i posteriorment va elaborar mapes de les emissions radioelèctriques del cel. El seu treball va contribuir a demostrar que la Via Làctia presentava una intensa activitat radioelèctrica i que l’observació en ones de ràdio permetia estudiar fenòmens que no es podien comprendre només amb la llum visible.

Els seus estudis també van ajudar a establir la importància de l’emissió galàctica no tèrmica, vinculada a processos físics diferents de la simple radiació d’un cos calent. La radioastronomia començava així a consolidar-se com una nova eina per investigar l’estructura i els processos de l’univers.

En una època en què aquesta especialitat encara despertava poc interès entre moltes institucions, Reber havia demostrat que es podia fer recerca astronòmica original amb enginy, perseverança i una bona dosi d’autonomia.

De Chicago a les freqüències més baixes

Durant la dècada de 1940, la radioastronomia va començar a guanyar reconeixement. Reber va treballar al National Bureau of Standards dels Estats Units i va continuar desenvolupant la seva recerca.

Més endavant, la seva inquietud el va portar a explorar freqüències molt més baixes, d’aproximadament 1 a 2 MHz. Aquestes investigacions el van dur a Hawaii i, finalment, a Tasmània, Austràlia, on va continuar estudiant les emissions radioelèctriques de l’univers.

Les freqüències tan baixes plantejaven dificultats importants: la ionosfera terrestre impedeix o condiciona la propagació de moltes d’aquestes ones, de manera que calia buscar emplaçaments i condicions d’observació adequats. Reber va continuar treballant en aquest camp durant dècades, fidel a la seva voluntat d’explorar territoris científics poc estudiats.

Un llegat que continua present

El radiotelescopi original de Reber va ser traslladat i reconstruït a Green Bank, Virgínia de l’Oest, sota la seva supervisió. Avui es conserva com un monument històric que recorda els inicis d’una disciplina que ha esdevingut essencial per a l’astronomia moderna.

La seva trajectòria va rebre importants reconeixements científics, entre els quals la medalla Bruce el 1962 i el premi Jansky del National Radio Astronomy Observatory el 1976.

Grote Reber va morir a Tasmània el 20 de desembre de 2002, dos dies abans de complir 91 anys. El seu nom continua associat a una de les grans transformacions de l’astronomia del segle XX: passar d’observar l’univers únicament amb la llum visible a escoltar-lo també a través de les ones de ràdio.

W9GFZ: l’esperit de la radioafició

Per a la comunitat radioaficionada, Grote Reber representa molt més que un científic il·lustre. És la demostració que la radioafició pot ser un espai de formació tècnica, experimentació i descobriment científic.

Va començar amb una pregunta, va construir el seu propi equip i va perseverar quan gairebé ningú no semblava interessat en el que intentava fer. Amb els seus coneixements d’enginyeria i la seva passió per la ràdio, va contribuir a obrir una nova finestra a l’univers.

La seva història ens recorda que una antena no serveix únicament per comunicar-nos amb altres persones: també pot convertir-se en una eina per investigar allò que encara no coneixem.

Grote Reber W9GFZ, un referent mundial que va demostrar fins on poden arribar la curiositat, el coneixement tècnic i l’esperit investigador d’un radioaficionat.

Fonts de referència: National Institute of Standards and Technology (NIST), National Radio Astronomy Observatory (NRAO) i Sonoma State University.