El passat 25 d’abril ens va deixar Miquel Pena, EA3BEM, un radioaficionat, enginyer i gran coneixedor de la tècnica que va fer de la seva passió per la ràdio una manera d’entendre la vida i les relacions amb els altres.
Hi ha persones que deixen empremta sense necessitat d’ocupar mai el primer pla. Persones que no busquen protagonisme, però que hi són quan cal. Que ajuden, expliquen, reparen, escolten i comparteixen coneixement amb una naturalitat que fa que, sovint, només quan ja no hi són ens adonem de tot el que representaven.
Miquel Pena, EA3BEM, era una d’aquestes persones.
Per a molts dins del món de la radioafició, en Miquel era molt més que un gran tècnic o un apassionat de la ràdio. Era una presència propera i tranquil·la, algú amb qui feia goig conversar, aprendre i compartir projectes. La seva manera d’entendre la ràdio, l’amistat i la vida va deixar una empremta profunda en tots els qui vam tenir la sort de conèixer-lo.
Un enginyer que entenia els sistemes… i també les persones
En Miquel va néixer a Benavarri, a Osca, i va desenvolupar bona part de la seva vida a Catalunya, concretament a Gavà.
Enginyer de Telecomunicacions per La Salle Bonanova, va construir una sòlida trajectòria professional a Endesa com a gestor de xarxes. Coneixia perfectament el funcionament de les infraestructures crítiques, com es dissenyen i com es mantenen.
Tenia aquella ment estructurada de l’enginyer que entén els sistemes complexos i és capaç d’intuir on pot aparèixer un problema abans que aquest es manifesti.
Però hi havia una característica que el definia: mai en feia bandera.
No necessitava demostrar que en sabia. No anava d’expert. Per a qui no el coneixia prou, podia semblar simplement un més del grup. I precisament aquí hi havia una part del seu encant: no necessitava demostrar res.
Entendre la ràdio des de dins
EA3BEM era un referent silenciós dins de la comunitat radioaficionada.
No dels que fan soroll ni dels que acumulen protagonisme. Era dels que sempre hi són.
Si hi havia un dubte tècnic, ell hi era. Si algú tenia un equip que no funcionava, ell hi era. Si calia entendre alguna cosa que semblava complicada, ell hi era.
I ho feia sense esperar res a canvi.
El seu coneixement tècnic de la ràdio era d’aquells que avui costa trobar. No es tractava simplement de saber utilitzar equips moderns o programari. En Miquel entenia la ràdio des de dins: des de la física, els circuits i els components.
Sabia com es comportava una vàlvula, com responia un receptor antic, per què un senyal arribava millor o pitjor i què estava passant realment quan un equip no acabava de funcionar correctament.
En una època en què cada vegada més dispositius funcionen com a autèntiques caixes negres —funciona o no funciona—, ell necessitava anar una mica més enllà.
Necessitava saber per què.
Recuperar la vida dels equips antics
Aquesta manera d’entendre la tècnica es feia especialment evident en la seva passió per restaurar equips de ràdio.
Allà on altres podien veure un trasto vell, ell hi veia una peça que mereixia tornar a la vida.
I no ho feia amb presses. No era simplement «ho arreglo i llestos».
Obria l’equip, l’analitzava, el netejava, l’ajustava i, sobretot, respectava la seva història.
Tenia una paciència que avui resulta gairebé exòtica. Podia dedicar hores a afinar un equip perquè quedés com havia de quedar, no simplement perquè «més o menys funcionés».
Aquesta actitud explica molt bé la seva manera d’entendre la radioafició: no es tractava només d’utilitzar la tecnologia, sinó d’entendre-la, experimentar-hi i aprendre’n.
Converses que acabaven sent lliçons
Molts dels qui van compartir hores amb ell recorden les seves converses.
Sovint començaven parlant d’una avaria i acabaven convertides en una autèntica classe magistral, encara que mai no tinguessis la sensació d’estar en una classe.
Explicava coses complexes amb tanta naturalitat que semblaven senzilles. I quan te n’adonaves, ja havies après un munt.
Sense presses. Sense lliçons magistrals. Sense donar importància al fet que ell en sabia més.
Era simplement conversa. Era compartir.
La radioafició com a vincle entre persones
En Miquel tenia amics arreu.
Gent de diferents països, de diferents nivells de coneixement i de perfils molt diversos. I amb tothom mantenia la mateixa actitud: respecte, proximitat i ganes de connectar de veritat.
No feia diferències entre qui en sabia molt i qui tot just començava. Per a ell, tots formaven part del mateix món.
I això és especialment important en radioafició.
Fer un contacte és relativament fàcil. Però construir una relació és una altra cosa.
En Miquel feia això segon. Li interessava la persona que hi havia a l’altra banda del senyal. Se’n recordava, preguntava, mantenia el vincle.
Tenia la capacitat de convertir una afició eminentment tècnica en alguna cosa profundament humana.
Una altra manera de fer les coses
Vivim en un món en què tot va de pressa. Busquem solucions immediates, resultats visibles i, sovint, el camí més curt.
En Miquel representava una altra manera de fer les coses.
Més pausada. Més profunda. Més honesta.
No li interessaven les dreceres. Si una cosa s’havia de fer bé, es feia bé.
Era un d’aquells mentors que no es presenten com a mentors. No et diuen «t’ensenyaré». Simplement comparteixen temps amb tu i, quan mires enrere, t’adones de tot el que has après.
La seva manera de fer ens ensenyava a mirar la ràdio d’una altra manera: a no quedar-nos en la superfície, a voler entendre què hi ha al darrere i a mantenir viva la curiositat.
Però també ens ensenyava alguna cosa encara més important: com relacionar-nos amb els altres dins d’aquest món.
A ajudar sense esperar res. A compartir coneixement sense por. A gaudir del procés i no només del resultat.
QRT definitiu, però no el seu esperit
El 25 d’abril, EA3BEM va quedar QRT definitiu.
Però no allò que realment representava.
Perquè la veritable radioafició no tracta només d’antenes, amplificadors, equips o contactes llunyans.
La radioafició és també —i sobretot— la voluntat d’aprendre, d’experimentar, d’ajudar qui comença, de compartir coneixement sense esperar res a canvi i de mantenir viva aquella curiositat tècnica que uneix generacions i connecta persones a qualsevol racó del món.
En Miquel entenia perfectament aquest esperit i el va practicar fins al final. Fins i tot aquell dia, quan precisament anava a veure els seus amics de ràdio per ajudar-los, amb la discreció, el rigor i la generositat que sempre el van caracteritzar.
Recollir el testimoni
Ara ens toca a nosaltres recollir aquest testimoni.
Continuar reparant en lloc de substituir.
Continuar ensenyant en lloc de competir.
Continuar escoltant abans de parlar.
Continuar fent ràdio amb passió, amb respecte i amb ganes de compartir.
Perquè és aquí on continuarà l’esperit de la ràdio que tants compartíem amb Miquel: en cada equip que torni a la vida damunt d’una taula de treball; en cada conversa tècnica entre amics; en cada nou radioaficionat a qui algú dediqui temps sense mirar el rellotge; i en cada QSO on, més enllà del senyal, hi hagi una persona amiga a l’altra banda.
Aquest serà, probablement, el millor homenatge que li podem fer.
Mantenir viva la ràdio que ell entenia.
La ràdio feta de coneixement, amistat i persones.
Font: Francesc Farrés, EA3PV